Hui vull parlar-vos d'un llibre que he llegit sobre l'educació de les emocions.
"Com educar les emocions?
La intel·ligència emocional a la
infància i l’adolescència".
Rafael Bisquerra et al.
En primer lloc, recomanaria aquest
llibre perquè després d’haver-lo llegit me n´he adonat de la importància de la intel·ligència
emocional per a aconseguir el benestar de les persones.
Moltes vegades ens enfadem sense saber
el perquè i pense que seria convenient que tothom sabera detectar les causes
del fàstig i així no deixar recaure les conseqüències en un tercer; deuriem
parar-nos a pensar si el fàstig és tan important com nosatres pensem.
D’altra
banda, pense que saber detectar les nostres emocions tan d’alegria com de
tristesa, soletat, malestar, etc. ens ajuda a posar-nos en el lloc d’altres
persones per a poder-les ajudar en un moment crític o per a saber com satisfer
un moment gratificant; així com la resta de persones ho puga fer amb nosaltres.
Pense
que és important treballar les emocions tan de menuts com d’adolescents i
d’adults. Els pares són els primers
encarregats d’estimular-les quan els seus fills són menuts, els han de guiar
per a que puguen relacionar i acceptar qualsevol emoció. Pense que hi ha pares
que intenten enmascarar les emocions negatives dels seus fills, per exemple,
quan el seu fill cau a terra, es fa mal i plora; o quan es queda plorant a
l’escola,...els pares els diuen que no deuen plorar, que això està mal fet.
Pel que respecta a la meua opinió pense
que no estan actuant d’una manera adequada perquè el que els deurien de fer
saber no és que plorar estiga mal o bé, sinó que l’acció de caure o quedar-se a
l’escola és un fet que no els agrada i que estan tristos.
Els
educadors i mestres, hem d’afavorir les emocions i treballar-les a l’aula. Una
bona manera amb els més menuts és crear racons de sentiments on hi haja contes
que parlen de l’alegria, la tristesa, etc.; màscares amb diferents gestos,
fotos,...
I amb els més majors d’infantil també es
pot parlar de com es senten i que cadascú explique els seus sentiments per a
que la resta puga identificar-los i així també, poder posar-se en el lloc de
l’altre.
Pense
que amb els adolescents també s’ha de tenir molta cura perquè com es diu al
llibre estan formant-se i estan a una època d’inestabilitat emocional. Tant els
pares com els professors han de seguir reforçant les emocions que han adquirit
des de menuts i recolzar-los en l’inici del camí de la vida adulta. Un
adolescent està influenciat pels amics i companys i, moltes vegades, no actua
en base al seu pensament i a les seus emocions sinó que ho fa per a ser el
millor del grup o per a integrar-se amb els seus iguals.
Els pares deuen seguir demostrant les
emocions i han de rebre les dels seus fills per a seguir amb el vincle de
confiança que s’havia afiançat des de menuts. D’aquesta manera aconseguiran que
els seus fills siguen més segurs i que no es deiexen influenciar.
Pel
que respecta als professors, pense que han de donar sempre un vot de confiança
als adolescents i deixar que expressen el que pensen.
Els professors deuran respectar eixe
pensament i entendre’l però no em de deixar de banda que han de ser uns
orientadors per a la seua vida laboral, és a dir, els han d’aconsellar amb allò
que volen ser o al que es vulguen dedicar.
Per exemple, i amb casos personals o que
conec de primera mà, els pares i els professors han siguts uns mestres de la
vida, escoltant als adolescents, entenent els que els passa, posant-se en el
seu lloc i ajudant-los a pensar i reflexionar en el que volen. Aquests aspectes
s’han vist reflexats en el futur, gent que té personalitat, demostra els seus
sentiments i es preocupa per la resta, que ha estudiat i es dedica al que
sempre ha volgut o que està lliutant per fer-ho.
No
obstant això, d’acord amb el que diu Eduard Punsent al llibre, pense que els
mitjans de comunicació tenen un paper de conducció, sobretot en els
adolescents, de vegades perjudicial. Són pobres en informació culta i
interessant, sent més majoritaris i d’interés general els programes televisius
calificats “telebasura”.
Els publicitaris aposten per programes
de moda més que per programes d’informació o programes científics.
D’altra banda als centres escolars es
deurien posar més pel·lícules i documentals relacionats en aspectes de classe.
Al llibre “Didàctica de la pantalla: per
a una pedagogia de la ficció audivisual” , Xavier Garcia-Raffi, Francesc J.
Hernàndez i Nieves Ledesma Marín, fan un estudi que ens du a pensar en la
influència que en la educació exerceix la irrupció de les noves tecnologies de
la informació.
Als xiquets, adolescents i majors, ens
agrada (generalment) la televisió, per tant, pense que es deuria aprofitar
aquest aspecte per a projectar més documentals, programes d’investigació i
menys programes divulgatius.
A continuació vos deixe un enllaç que vos porta a un blog amb molts recursos de llibres infantils per a treballar les emocions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada